A mi em desvirgaren a Magaluf. Pròpiament fou a Torrenova, el petit promontori que s'aixeca entre Palma Nova i Magaluf, però com que els preliminars succeïren a Alexandra's i Atlantis (discoteques de la zona, anys 80 del segle passat) podem prendre la llicència, no gaire poètica, de dir-ho. L'horabaixa precedent a la nit iniciàtica vaig agafar el "2-3-13" l'autobús que, de Palma estant, tot passant per Cala Major, Illetes i Portals Nous, m'hi deixà, amb el cor bategant més fort que mai per la cita amb aquella austríaca, que després vaig saber que li havia pispat ni més ni manco que al director de l'hotel del que ella era clienta i en el que jo hi treballava.
Anys després, en una altra nit no tan gloriosa, canviaren les tornes i vaig patir la humiliació de veure com un negre baixet se me n'enduia una escandinava, amb l'agreujant que no ho vaig pair gens bé i em vaig entregar al ridícul més espantós tot demanant explicacions a la noia davant una nodrida concurrència de persones amatents i delitoses de ser testimonis d'aquella penosa actuació meva. Un grup de britànics m'oferiren la seva comprensió i caliu. Esperonat per ells i sota els efluvis de l'alcohol, en aquell bar de Punta Ballena, vaig acabar entonant la cançó "Ebony and Ivory" davant la parella d'enamorats afro-noruega, com a sincer homenatge a aquell amor que se'm negava. De vegades l'histrionisme és el darrer reducte dels miserables.
A Magaluf he estat testimoni de la compsunció de l'estat democràtic de dret en assistir al maltractament deliberat de joves turistes per l'actuació de policia local i GC. Jo mateix he participat en embolics violents, els més surrealista dels quals va ocórrer una vegada que em vaig trobar immobilitzant una al·lota molt maca, ben plantada i totalment fora de si que, plena de sang, sang meva per cert, va anar a comissaria a denunciar-me amb la mala sort per a ella que, en comprovar el seu lamentable estat alterat de consciència per l'ús de substàncies enteogèniques barrejades amb alcohol, fou detinguda i passà la nit al calabós. Perquè a Magaluf s'hi dóna la paradoxa que alguns joves britànics conculquen els valors occidentals d'educació i respecte que després ells mateixos, en nom del seu govern, han de defensar, "manu militari", a l'Irac o l'Afganistan. També és cert que el nucli turístic és destí de molts de joves tant de l'aristocràcia com de cercles dirigents polítics i econòmics del UK. Una tradició de l'època de l'imperi vuitcentista consistia en què els seus joves coneguessin els plaers i les misèries de la vida, enviat-los a colònies per tal de passar per certs rituals d'iniciació que marcaven el seu ingrés a l'edat adulta. Perdudes l'Índia i l'Àfrica, ara Magaluf juga un paper que, més modestament, sustenta encara aquell inveterat costum.
Ah! Magaluf i l'absurditat de tot plegat. Al col·legi un professor d'anglès entregat m'ensenyà que el Daily Telegraph era de dreta, civilitzada, i que el The Guardian tendia a les esquerres. Però a Magaluf només m'hi vaig trobar els The Sun, Daily Mirror, Daily Mail, Daily Star... premsa groga.
Magaluf, un nom que evoca les paraules amb les quals, desafiant la Marina Reial i l'Imperi Britànic el matí del vint-i-vuit d'abril del 1789, Fletcher Christian, primer oficial del Bounty, inicià la rebel·lió contra el seu capità: "Som a l'infern. Som a l'infern!"
Signat:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada